JOAN FUSTER


Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Fou també un gran precursor del gènere, en especial al País Valencià, on no hi havia antecedents d'importància. Però també a Catalunya, on després del desaster de la Guerra Civil els assagistes escassejaven (Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives).

Fuster és autor d'una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà, tant en aspectes bàsicis i quotidians com en les inquietuds generals de la seua època. Amb els seus plantejaments Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els articles de diari de fuster són assajos en miniatura.

Amb El descrèdit de la realitat comença el 1955 una brillant carrera d'assagista, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà moltes altres obres: Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Diari 1952-1960 (1969), Babels i babilònies (1972), Sagitari (1985). Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic. També s'hi pot constatar la influència dels moralistes i racionalistes francesos, de Montaigne als enciclopedistes. Fuster tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana i planteja temes que van de la història a la política.

Fragment de Diccionari per a ociosos

DINERS
No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!

IDEES
Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.

MORIR
Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.
El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

SER
Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.

SERVILISME
No hi ha cap servilisme que sigui desinteressat.

SILENCI
Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS
Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.


Des del primer moment també publica treballs erudits sobre història i literatura, amb obres com Ausiàs March: Antologia poètica (1959) i altres. El 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. Dins d'aquesta temàtica també escrigué nombrosos estudis i articles d'àmbit acadèmic, amb temàtica literària, biogràfica o de viatges: Combustible per a falles (1967), L'albufera de València (1970), Un país sense política (1976), Destinat sobretot a valencians (1979) i Ara o mai (1981).

La força de la seua personalitat intel·lectual i l'extensió de la seua obra han superat l'àmbit literari esctricte i s'ha nprojectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta fins a la seua mort fou una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país.

El principal tret del meu caràcter?
— No hi he pensat mai. Els qui em coneixen, però, diuen que la tenacitat. Potser.
La qualitat que prefereixo en un home?
— Que sigui intel·ligent. Sobretot si ha de ser enemic meu.
La qualitat que prefereixo en una dona?
— Totes.
Allò que més estimo en els amics?
— Que siguin, precisament, amics meus.
El meu principal defecte?
—La meva principal virtut: una mica de malícia sistemàtica.
La meva ocupació preferida?
— Llegir. O llegir i escriure. És a dir, el meu ofici.
El meu somni de benestar?
— No haver de treballar per a guanyar-me la vida.
Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
— Qualsevol desgràcia. Però, en particular, una desgràcia que m'impedís de fer la meva feina habitual.[...]
Els meus autors preferits en prosa?
— Indígenes actuals: Pla i Espriu. Forasters: Montaigne, F. M. Arouet, Bertrand Russell, i gent de la mateixa corda.
Els poetes preferits?
— Jacques Prévert, Neruda, Brassens. Qualsevol que digui alguna cosa.
Els herois de ficció?
— M'emprenyen, els herois. Encara que siguin de ficció.
Les meves heroïnes de ficció favorites?
— La d'una novel·la meva que potser mai no escriuré.[...]
Els meus herois de la vida real?
— Entenent ara per "heroi" aquell que se sacrifica per una causa, una convicció o una persona, els meus "herois" serien els qui se sacrifiquen per allò per què jo em sacrificaria, si en fos capaç.
(Lluís Permanyer: "Joan Fuster", dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 199-203) 

Enllaços:
http://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan/pagina.php?id_sec=1933http://www.youtube.com/watch?v=PJQMLADhrf4&feature=related
http://audiovisuals.audio.uv.es/tau/producciones_val.php?action=prod&id=221#