Mercè Rodoreda
 |
| Mercè Rodoreda |
(1908-1983)
És probablement la novel·lista més important de la nostra literatura
contemporània. Escrigué majoritàriament contes i novel·la. Visqué a
l'exili a París, al sud de França i més tard a Ginebra, on es dedicà a
fer traduccions per a organismes internacionals; retornà a Catalunya el
1973.
La narrativa de Rodoreda està emmarcada en el context de la novel·la psicològica,
amb una galeria de protagonistes caracteritzades pel dolor, el desencís
i la soledat. Fa servir la introspecció psicològica, els símbols i el
llenguatge poètic. Si analitzem la seua producció narrativa podrem
observar bàsicament dues línies creatives: l'anàlisi psicològica i la
recreació del fantàstic.
La narrativa psicològica de
Rodoreda centra l'interés en l'escorcoll de l'ànima dels personatges i
en la reflexió sobre el trancurs del temps. A aquesta línia creativa
pertanyen les novel·les La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974) i la pòstuma Isabel i Maria. També entre els contes, els reculls Vint-i-dos contes (1958) i La meva Cristina i altres contes (1967) o Semblava de seda i altres contes (1968).
El narrador més
característic d'aquesta producció (enprimera persona, majoritàriament
protagonista, però també testimoni) recorre a un monòleg que es
caracteritza per associar el monòleg del personatge amb un relat sotmés a
la cronologia dels esdeveniment, per tant, es troba a mitjan camí entre
el relat autobiogràfic i el monòleg interior. La temàtica habitual
(la solitud interior, que la vida en companyia no remeia, el desencís i
el sentiment de frustració) va estretament unida a l'acció del pas del
temps. La majoria de novel·les i contes presenten una història bastida
sobre l'itinerari temporal: la recuperació des del present de la vida
passada, una mena de balanç vital que explica la situació present. I, és
clar, el pas del temps du aparellada la transformació dels personatges,
que no són, doncs, mai plans. La transformació causada pel pas del
temps en els personatges és de vegades un canvi més radical, una
autèntica metamorfosi interna, com en el cas de Colometa a La plaça del
Diamant (Natàlia esdevé Colometa quan coneix i es casa amb Quimet i
després es converteix en la Senyora Natàlia quan, després de vídua, es
torna a casar).
Les obres que recreen el fantàstic presenten
una realitat distinta, onírica; conformen un món estrany, a vegades
desolat, on, a diferència del fantàstic clàssic, no hi ha lloc
per
la sorpresa davant els fets estranys i sobrenaturals, perfectament
units a la realitat més pròxima. La línia entre la realitat i la
fantasia és, doncs, borrosa. En aquest grup cal incloure les darreres
obres de l'autora: Quanta, quanta guerra...(1980), Viatges i flors (1980), La mort i la primavera (1986), obra pòstuma inacabada.
Si
fem una anàlisi de les obres literàries de Mercè Rodoreda des del punt
de vista psicològic així com a través de cadascuna de les etapes que caracteritzaren la seua producció podem comentar les següents:
 |
| Colometa i Quimet al ball de la plaça del Diamant |
- primera etapa: joventut Aloma. En
aquesta novel·la fa el retrat d'una adolescent a través de la qual es
dóna una visió del món de la Barcelona de preguerra. Narra les relacions
amoroses desgraciades entre una adolescent i un home madur. Aloma obre
la galeria de protagonistes rodoredianes que s'imposaran en tota l'obra
posterior. Aquestes protagonistes tindran com a característiques
bàsiques el dolor, el desencís i la soledat, estretament lligada al
somni.
- segona etapa: maduresa Vint-i-dos contes.
Són una sèrie d'històries d'amor que s'entronquen i que duen els
protagonistes a la incomprensió i la incomunicació. La soledat hi és
present de manera constant, contraposada a la felicitat i al somni. En
definitiva són exercicis profunds d'anàlisi psicològica. La plaça del Diamant. Narra
la història de Natàlia- Colometa des de la joventut, prometatge i
matrimoni abans de la Guerra Civil, la viduïtat i les dificultats durant
la guerra, i el drama de postguerra que supera gràcies al matrimoni amb
Antoni (el botiguer). Rodoreda fa servir, a més d'ún llenguatge poètic i
elements simbòlics (coloms- Colometa), expressions de caire col·loquial
i monòleg interior, recurs que crea un clima de sinceritat i
versemblança en el relat que li atorga un estil d'escriptura
parlada. El carrer de les Camèlies.
Clou el cicle realista. Narra la història d'una jove marginada que
madura a partir de diverses experiències amoroses, amb un lleguantge
poètic que s'abeura a l'inconscient.
- tercera etapa: vellesa Mirall trencat.
És la història tràgica d'una família contada a través de tres
generacions de dones, centrada en tres temes existencials: la infantesa,
la soledat i la mort. El pessimisme domina l'obra, impregnada pel pas
destructiu del temps.
En conclusió, l'obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges; una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme (les
flors, els arbres, el jardí, els colors, els coloms, l'espill...). La
seua obra travessa, a més, un dels eixos de la literatura moderna
occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili.
