Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València,1993) és el poeta valencià més important del segle XX, autor d'una producció poètica de més de cent títols. Va escriure la part més significativa de la seua poesia durant la postguerra, encara que sols aconseguí publicar quatre títols abans de 1970: Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1959) i L'amant de tota la vida (1966). A partir d'aquest any es produí l'eclosió de la seua obra, amb la publicació de poemaris anteriors inèdits i amb l'aparició d'obres noves.
La primera producció poètica d'Estellés va suposar una evolució clara i una reorientació per a la poesia catalana. L'autor aportava a la poesia dominant dels anys 50 (que es basava sobretot en l'elaboració mètrica, retòrica i lingüística) una expressió singular que sabia combinar els recursos tradicionals del llenguatge poètic amb les característiques i estratègies dels registre col·loquial, amb un lèxic senzill i dialectal, una sintaxi àgil coordinada o juxtaposada, les repeticions, una enunciació directa i sovint conversacional, i una certa narrativitat (que referia anècdotes i explicava esdeveniments).
TEMES
La mort és un dels eixos de la poesia d'Estellés. En la seua poesia no és un tema metafísic ni un recurs metafòric. Quan Estellés parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, o de la mort concreta de la seua filla, dels morts de la guerra civil soterrats a fosses comunes…d'un destí d'humiliacions contínues.
|
Però, al costat de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en l'espina dorsal de tota la seua lírica, en una gamma de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. Una de les característiques de la poesia d'Estellés és la forma crua com va tractar el sexe, insòlit en la poesia catalana anterior a ell, i poc freqüent en la posterior, En general, el cos de la dona és font de metàfores, En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel.
ELS AMANTS
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.” |
D'altra banda, presenta una clara evolució temàtica en incorporar a l'àmbit literari la quotidianitat - personal i compartida - de postguerra, amb una visió sovint testimonial i crítica. A més, busca la singularitat o la ruptura respecta a la tradició immediata o coetània, i la connexió amb altres tradicions, sobretot la clàssica, medieval i llatina. Tres àmbits temàtics determinants en l'univers poètic de l'autor són:
- la poesia quotidiana: mostra els instants feliços i les sensacions de petites coses senzilles i satisfactòries, perquè són essencials, però també, i sobretot, és la fixació escrita del caos imperant en un temps de crisi; la fam, el dolor, la misèria, la solitud… i especialment, la pena i la mort (personal i col·lectiva). En definitiva, aspectes dels anys difícils de postguerra i motius essencials del seu univers temàtic.
- la poesia amorosa: és idil·li, fidelitat i sentiment, però és també sensualitat i erotisme. Com a experiència personal i col·lectiva, el sexe és també refugi i caos, en un moment històric de repressió.
- la poesia cívica: té les seues arrels en la terra pròpia. Estellés es compromet profundament amb la realitat del seu país sota el règim repressiu franquista, que genera un present de catàstrofe i misèria.
Un exemple de com el poeta es converteix en testimoni de les seues vivències personals compartides col·lectivament en la realitat de cada dia, en la quotidianitat, és el segon poema de "Propietats de la pena", la tercera part del Llibre de meravelles (1971):
|
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. |
Aquest Llibre de meravelles és una de les seues principals obres. Va ser escrit entre 1956 i 1958 i editat el 1971: es tracta d'un cant a València i recrea l'ambient dels anys de la guerra i els primers de la postguerra. Ofereix un itinerari pels barris i carrers de la ciutat i reflecteix la misèria i els problemes compartits de la realitat quotidiana, amb els seus personatges i objectes. Es divideix en tres parts, la primera i la tercera, més breus, mediten respectivament sobre la funció del poeta i home, i sobre la necessitat d'assumir la veu de la col·lectivitat; en canvi, la segona part, com si es tractara d'un retaule pictòric medieval, mostra distints fragments i detalls d'una realitat crua i de vegades grotesca, com és la de València d'aquells anys difícils, en què l'amor apassionat i reprimit, la mort íntima i densa i el patriotisme afloren com a temes dominants. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'una llengua, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat oprimida per un règim de tenebres.
És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l'essència de València i de la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòra i la misèria d'un país. El resultat és un discurs digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.
L'expressió d'Estellés mostra un llenguatge directe i narratiu, basat en el registre col·loquial i ajustat a la realitat que intenta reflectir: incorpora dialectalismes, formes populars, topònims (carregats de simbolisme per a l'autor), vulgarismes, castellanismes… i en ocasions, una clara barreja de registres amb intenció de paròdia o bé de ruptura i contrast. Fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana (com al poema Vora el barranc del Carraixet). A més d'usar el vers lliure, també recorre, a vegades, a la mètrica culta i la dicció clàssica, a l'alexandrí o al sonet, a la paròdia i a la ironia, a la adjectivació incisiva o a la intertextualitat amb autors llatins com Horaci, Virgili, Ovidi o Catul, i amb els clàssics de la literatura catalana com Ausiàs March o Jaume Roig.
Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la poesia catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge i al maneig de la forma expressiva, la seua obra es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.
OBRES:
Lletres de canvi, 1970
Primera audició, escrit des de 1955
L'inventari clement, escrit entre 1955 i 1961
Llibre de meravelles, escrit entre 1956 i 1958
La clau que obri tots els panys, escrit entre 1954 i 1957
Hotel París, 1973
Horacianes, 1974
Hamburg, 1974
Exili d'Ovidi, 1982
El 1972 començà la publicació de la seua obra completa, de deu volums:
Recomane tenebres, 1972
Les pedres de l'àmfora, 1974
Manual de conformitats, 1977
Balanç de mar, 1978
Cant temporal, 1980
Les homilies d'Organyà, 1981
Versos per a Jackeley, 1982
Vaixell de vidre, 1983
La lluna de colors, 1986
Sonata d'Isabel, 1990
Altres obres editades no incorporades a l'obra completa són:
Llibre de meravelles, 1971
Xàtiva, 1980
Raïm diürn, 1986
Versos per acompanyar una esperança, 1986
Estat d'excepció, 1991
A més, pòstumament es van publicar els tres volums del Mural del País Valencià, 1996, que apleguen un total de 27 llibres.
També cal dir que el 1956 escrigué en castellà Primera soledad (1988), obra poètica motivada per la mort de la seua filla. També va escriure teatre i alguns llibres de proses.
Enllaços:
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/estelles/index.html
http://www.escriptors.com/autors/andresv/
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=45496
http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=671230
http://www.tv3.cat/videos/220838617/Vicent-Andres-Estelles-Toti-Soler-i-Ovidi-Montllor
http://www.youtube.com/watch?v=mnAOIH64k1Y
