1. IMMEDIATA POSTGUERRA. 1939-1951
Va ser l'etapa més condicionada per les circumstàncies externes. Exili o silenci primer, i clandestinitat i progressiva recuperació després, foren els primers passos de la poesia catalana de postguerra. La poesia es convertí en la manifestació literària predominant, potser perquè era possible la seua difusió en àmbits restringits i també perquè la censura fou més permisiva amb ella perquè era considerada un gènere minotària.
En la producció exterior sovint trobem la vivència personal de l'exili, com ara en les Elegies de Bierville de Carles Riba. En els autors que romanen sota la dictadura predominen les propostes estètiques anteriors a la guerra. La poesia es tancà en ella mateixa (hermetisme) i es mantingué desconnectada de la realitat circumdant. Aquest tancament es manifestà en la creació d'una poesia evasiva, feta segons els esquemes postsimbolistes.
2. PREDOMINI SIMBOLISTA* 1951-1959
 |
| retrat de Riba, per A. Tàpies |
Sota la influència de Carles Riba (poeta simbolista en l'exili), i enmig d'un ambient de carestia i desolació, propi de la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, arrelà entre els poetes l'existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que situem en el "grup poètic de postguerra" es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:
- allunyament de la realitat
- discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida
- punts de vista religiosos i humanistes
-tendència a l'hermetisme expressiu
El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata. Predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però, els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.
3. REALISME HISTÒRIC O SOCIAL. 1959-1968
En els anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l'anomenat realisme històric o social.
El 1960 es publicaren tres llibres cabdals que marcaren el tomb cap a la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu, Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, i Vacandes pagades de Pere Quart.
La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat "realisme històric" o "realisme social", amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht). La poesia realista dels 60 tingué les característiques següents:
- actitud social del poeta: deixà desentir-se una espècie d'elegit o il·luminat solitari per identificar-se amb l'entorn, passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta. "Un home entre els nomes".
- sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una tasca intimista o críptica per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat. L'experiència poètica no pot ser aïllada del món real, la seua validesa no és absoluta. És una expressió tant personal com col·lectiva.
- mètode "d'inspiració": la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real, no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.
- un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte per passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquireix un to directe i fins i tot col·loquial.
- la forma ha de ser narrativa, poc metafòrica (al contrari que amb el simbolisme); el vers, lliure, l'estil, discursiu.
- el protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i opressions.
- el destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista, els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària. La poesia és per a tothom, no per a un grup d'escollits.
Aquestes formulacions, que alguns poetes assumiren totalment o parcial i que d'altres refusaren, originaren una poesia de caràcter civil ( i sovint polític). De fet, la poesia social mai es va instaurar com a model dominant en exclusiva, perquè la poesia catalana de tradició simbolista i la poesia experimental continuaren la seua evolució en altres obres.
 |
| Raimon |
En sintonia amb la poesia realista, la "nova cançó" es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de la llengua a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959, "Al vent", escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.
4. ELS SETANTA.
Entrà en crisi el realisme històric i es produïren en el nostre món literari un seguit de fets que marcaren un tomb en la poesia. D'una banda, començaren a publicar-se les obres completes de Joan Brossa i es redescobrí la poesia de J.V. Foix; ambdós autors esdevingueren ben aviat mestres reconeguts de les promocions més joves, les quals seguiren les directrius avantguardistes. D'altra banda, s'inicià un retorn generalitzat a la valoració de la poesia per ella mateixa, i consegüentment, al culturalisme formal i temàtic. El realisme evolucionà, de la mà de Gabriel Ferrater, cap a un tipus de poesia moral.
 |
| Maria Mercè Marçal |
Per acabar cal comentar la figura de Maria Mercè Marçal. La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes.
Notes
* El simbolisme és un corrent literari que s'estengué per Europa a finals del segle XIX com a reacció al realisme de la prosa d'aquell segle. És un moviment bàsicament escrit en vers on la metàfora domina l'elaboració literària. Els simbolistes renunciaren a representar el món real i potenciaren l'expressió simbòlica (metafòrica) de la imaginació singular del poeta. Opinaven que és la força de la suggestió del llenguatge elaborat (el llenguatge artesanal dels poetes, contra el llenguatge col·lectiu considerat com a conjunt de "peces gastades") allò que pot transformar la realitat en essència pura. Els simbolistes valoren els elements formals, estructurals i composicionals del poema. Entenien la poesia com a creació rítmica de bellesa; la puresa expressiva i formal en què la paraula és vehicle de bellesa i coneixement; itambé de meditació sobre la creació poètica. En el postsimbolisme s'extremaren aquests postulats, amb un major hermetisme i al submissió del llenguatge a un procés d'elaboració intel·lectual per a arribar a la suggestió del ritme i la música de la paraula, a la poesia pura.
5. DELS SETANTA FINS A L'ACTUALITAT
A partir dels anys setanta es posà en marxa un canvi generacional que no sols va desplaçar els escriptors anteriors dels anys seixanta, sinó que aportà dos posicionaments de partida per a la nova poesia: o bé l'evolució a partir de la poesia de l'experiència o bé la transgressió a partir d'un cert retoricisme resultant de la recerca de la innovació i el desig d'experimentació. S'assumia l'interés per la indagació del propi jo, la poesia entesa com a aventura personal que enriqueix i afirma la individualitat i la llibertat de qui la practic, i també la reflexió sobre la pròpia escriptura i el fet literari.
La poesia catalana actual aglutina un període extens de creació literària de més de trenta anys, en el qual han coincidit i conviuen distintes propostes. La poesia catalana d'aquests anys segueix - i barreja - en diferents graus i intensitats les tres grans directrius de la poesia catalana del segle XX:
- En primer lloc una certa connexió amb la poesia de l'experiència, per la clara manifestació de la individualitat i una certa contenció en l'expressió, per potenciar en intensitat lírica el llenguatge quotidià mitjançant la incorporació de referències intertextuals. És una poesia que parteix de la quotidianitat o de la realitat, amb tendència a un lirisme autobiogràfic. A diferència de la poesia realista, ara és l'individu i no el seu món social, l'obecjte d'investigació.
- També, en segon lloc, s'observa una tendència a connectar amb una certa tradició simbolista, amb una atenció fonamentalment estètica i formal, de vegades amb aspectes surrealistes.
- Com a tercera tendència hi ha la manifestació més rupturista i, en certa manera, herència d'una actitud més avantguardista, basada sobretot a potenciar noves possibilitats expressives, i amb una marcada tendència experimental.
Al començament de la dècada dels setanta es recuperà l'obra de J.V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superen el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970) de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970) de Joan Brossa.
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:
1. Nous paràmetres del codi textual. la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins del text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
2. Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX - el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc. - la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
3. Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
4. La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
5. Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de la modernitat i l'afany d'universalisme.
Entre els poetes que inicien el canvi de rumb podem esmentar Narcís Comadira, Francesc Parcerissas, Pere Gimferrer, Maria Mercé Marçal i Miquel Martí i Pol. L'any 1973 la poesia valenciana s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja). L'antologia d'Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d'orientació.
Durant els anys vuitanta la poesia continua si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del "jo", a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys noranta abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.
enllaços
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/
http://www.tv3.cat/videos/207781352/Joan-Brossa-laventura-del-poeta#
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=689
