El tràgic desenllaç de la guerra civil, l'any 1939, i la repressió posterior van capgirar les expectatives del teatre català fins abaocar-lo a una irremissible situació de proscripció i desmantellament. Tanmateix, els factors que marcaren la nova situació teatral a casa nostra foren diversos:
. la prohibició fins a 1946 de fer cap representació teatral en català
. l'exili i la marginació dels escenaris de molts dramaturgs catalans
. la desconnexió amb l'escena internacional contemporània
. la prohibició expressa de traduir obres estrangeres
A partir de l'any 1946 una política més permissiva del govern espanyol va propiciar una certa recuperació cultural. En el camp del teatre, la represa es desenvoluparà amb el manteniment de formes dramàtiques tradicionals com el sainet i la comèdia de costums o el melodrama lacrimogen i sentimental.
L'any 1955 es va fundar l'Agrupació Dramàtica de BArcelona (ADB), una de les plataformes més reeixides del teatre català contemporani. Aquesta institució va contribuir decisivament a la represa del teatre en català, tot connectant-lo amb els corrents dominants del teatre estranger contemporani.
Al llarg dels anys seixanta sorgeixen altres plantejaments renovadors incardinats en el moviment anomenat TEATRE INDEPENDENT, a més de la convocatòria a partir de 1963 del premi josep Mª de Sagarra, que serví de plataforma per als joves o renovadors dramaturgs catalans.
El teatre independent naix de la necessitat de connectar amb el públic i d'articular unes xarxes de distribució que estenguen i consoliden el teatre en la nostra llengua. Per això, en un primer moment, es tracta d'un fenomen de grups amb vocació itinerant que viatgen pels pobles i ofereixen els seus muntatges al marge del circuit oficial. El teatre independent respon a una nova sensibilitat estètica, que es planteja com a objectiu primordial fer del teatre un element de presa de consciència política i social i una eina de redreçament cultural. Aquesta actitud es traduí en l'afany per participar de les novetats europees, alhora que es manifestà en un explícit rebuig contra el teatre establert i comercial.
Aquest gènere experimenta en els setanta un gran impuls, que consolida l'aparició de diverses inciatives i companyies teatrals. hi haurà, per tant, una gran diversitat i pluralitat en les propostes escèniques: des de temes de teatre clàssic fins a experimentacions de nous llenguatges teatrals, muntatges multimèdia i en general tendències avantguardistes (sobretot el vessant surrealista i de l'absurd). Però la gran innovació fou el TEATRE ÈPIC, basat en les tènniques teatrals de Brecht. El mètode de Bertolt Brecht és un tipus de posada en escena i d'interpretació dels actors que busca despertar l'atenció de l'espectador per fer-lo pensar. No es tracta, com en el teatre tradicional, d'aconseguir la identificació del públic amb allò que passa a escena, sinó de produir-li un efecte de distància que el convide a reflexionar. Pertanyen a aquest corrent obres com: "El teatre del flautista", de Jordi Teixidor, amb la qual l'autor pretenia denunciar la corrupció dels assumptes públics i la supeditació del poder civil sotmés a la voluntat i els interessos dels poderosos (església i exèrcit).
Un altre corrent europeu que arriba a escena és el TEATRE DE L'ABSURD, el qual parteix d'una base existencialista; es tracta d'un teatre que ofereix una filosofia pessimista, sovint absurda, de l'existència humana. les característiques peculiars del teatre de l'absurd són l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. L'estructura tradicional (trama d'esdeveniments, concatenació, resolució) és sustituïda per una alògica i insignificant successió de situacions, relacionades per una feble i efímera traça (un estat d'ànim o una emoció). El teatre de l'absurd es caracteritza per diàlegs aparentment sense significat, repetitius i dramàtics sense connexió lògica que creen una atmosfera de somni. El teatre de l'absurd de Ionesco influeix en autors com ara Manuel de Pedrolo.
Un tercer corrent teatral que tingué gran repercussió en els nostres dramaturgs fou el TEATRE DOCUMENT; és un tipus de teatre que estudia, a partir de la documentació existent, un fet històric controvertit i intenta indagar en les manipulacions i contradiccions per mostrar literàriament la vertadera realitat. El teatre document o realista de Peter Weiss tindrà una de les seues expressions més interessants amb "Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), de Mª Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, tal vegada l'obra més emblemàtica d'aquest tipus de teatre. Fou estrenada clandestinament el 1971 per tal de commemorar el 50é aniversari de l'assassinat de Layret, un advocat republicà defensor de les causes contra sindicalistes de la CNT.
Per tant, tota aquesta diversitat de propostes escèniques esdevé un signe de recuperació i normalització lingüítica i cultural que aconseguirà ja entrada la democràcia la consolidació d'una sèrie d'autors i d'obres teatrals de qualitat i en català.
Podem establir distints moments en l'evolució del teatre català a partir dels anys setenta. primer, fins 1975 aproximadament, que es produïren els epígons del teatre polític que s'havia fomentat als anys seixanta; després, una nova concepció teatral col·lectiva com a dominant entre 1975 i 1985, i la progressiva institucionalització del gènere; i posteriorment, l'aparició i la consolidació d'una nova generació d'autors.
Així, en la dècada dels anys setanta va sorgir una reacció contra les propostes els anys anteriors relacionades amb el Realisme. Ara trobem una defensa del teatre col·lectiu, espectacular i imaginatiu, enriquit amb la teatralitat de l'espectacle. Així sorgia la proposta d'un nou teatre, que no sempre partia d'un text previ pensat per l'autor per a ser portat a escena, sinó que buscava la visualitat, l'espectacle i la mescla amb altres manifestacions artístiques. També s'estenia l'interés per muntatges de creació col·lectiva. Destaquem grups com els Joglars, els Comediants, Dagoll-Dagom, La Fura dels Baus, Xarxa Teatre…
A partir de mitjans dels anys huitanta es produeix la recuperació del teatre de text i autor, encara que continua mantenint-se una producció considerable de la dramatúrgia no textual. Com a possibles causes que han contribuït a aquesta recuperació cal esmentar la difusió de dramaturgs estrangers com Samuel Beckett o Harold Pinter, o l'evolució d'autors anteriors amb força i originalitat: Josep Mª Benet i Jornet i Rodolf Sirera, que han sabut evolucionar i mantenir una coherència amb la seua producció anterior, i al mateix temps, oferir aspectes de les tendències més actuals, com ho confirmen obres com "Desig" (1989), del primer, i "Indian Summer" (1987) del segon.
Als anys noranta ha aparegut una nova sèrie de dramaturgs que es caracteritzen per un tractament temàtic que va de la col·lectivitat a la problemàtica de l'individu (amb temes com la crisi de parella, la solitud, l'envelliment, la incomunicació, la violència, el racisme, la marginació…); i quant a les tècniques, es caracteritzen per introduir el monòleg, el flux de consciència o el diàleg escindit. Com a tendències cal apuntar una vessant còmica basada en l'humor com a instrument d'investigació i que comporta un cert escepticisme sobre la realitat. S'ha tendit a un teatre de la paraula, que retrata la quotidianitat urbana, feta de solitud i d'incomprensió; els personatges viuen la devastació del temps i l'enfonsament de les seues il·lusions; la forma dramàtica ha tendit a una narrativitat antirrealista pròpia de les concepcions artístiques postmodernes. Autors especialment rellevants són Sergi Belbel, Jordi Galceran, Carles Alberola, Pasqual Alapont, etc.
